Bé, fa mesos i mesos que no actualitzo el bloc, però es que la ocasió s'ho mereix!!! El més petit dels Morgades-Roca és el protagonista d'un programa de 5 minuts del canal 33: El Compte Enrera.
dimarts, 12 d’abril del 2011
diumenge, 12 d’octubre del 2008
dijous, 17 de juliol del 2008
INCIDENT LINGÜÍSTIC A CREVILLENT
El passat 30 de maig, convidat per la secció local d'Acció Cultural delPaís Valencià , vaig ser a Crevillent, Baix Vinalopó, per presentar el meullibre 'Nosaltres, els catalans'. Va ser un acte exquisit, ple de gent hospitalària i encantadora, amb la immigració com a eix central, durant el qual van sorgir les mateixes preocupacions que sorgeixen arreu dels Països Catalans: la necessitat de tenir un Estat propi com a única solució de supervivència en un món globalitzat i la importància de la llengua com a factor d'integració dels nouvinguts. L'endemà al matí vaig baixar al bar de l'hotel a esmorzar abans que em vinguessin a recollir per anar a Alacant i vaig demanar un cafè amb llet a l'única cambrera que hi havia a la barra, una noia romanesa que, segons vaig saber després, fa anys que viu a Crevillent:
---Un cafè amb llet, si us plau.
---¿Cómo?
---Un cafè amb llet.
---Será un café con leche posant émfasi en les paraules 'con leche'.
---'Es el que he dit: un cafè amb llet.
---A mi me habla en español.
---És una ordre?
---A mi me habla en español.
---No, jo parlo en català .
---No le entiendo y no tengo porque hablar catalan.
---Aleshores, si no m'entén, com és que respon tot el que dic?
---Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.
Quan l'interlocutor diu aquesta frase que és el recurs de la impotència-És el moment de somriure i marxar, perquè ja hem guanyat. Tot espanyolista la té sempre al cap, però la reserva fins que se sent contra les cordes.Jo no vaig marxar perquè, tot i que la meva interlocutora no va deixar dedesqualificar-me, em va acabar servint el cafè amb llet. El problema ésque en el bar -que no és només per als clients de l'hotel- hi havia mitja dotzena de persones més, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil ,i totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi havia al meu costat dient-me que 'Estamos en España' i que jo tenia l'obligació de parlar en espanyol perquè el català , el basc i el gallec només són oficials 'en sus comunidades'. Vaig respondre-li que érem a Crevillent i que, en parlar en valencià , estava parlant la llengua de Crevillent. Aleshores es va veure obligat a recòrrer als despropòsits: que la llengua de Crevillent és l'espanyol, no pas el valencià , que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de Crevillent és Crevillente.Així és com consta, per cert 'Crevillente', en els sobrets de xampú i gelde bany de l'hotel. Hotel Las Palmeras, es diu.No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu,perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, em deia que 'hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación'. Naturalment, vaig haver de dir-li que l'única persona mancada d'educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, em va dir: 'Váyase usted a la mierda'. Per sort, els insults no em fan ni fred ni calor. Tant els verbals com els escrits. Trobo que són l'expressió de la impotència. Això no vol dir que no estigués nerviós, ésclar que ho estava. El meu tren cap a Barcelona sortia d'Alacant en una hora i mitja i si els guàrdies civils volíen fer-me la guitza era evidentque el perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient-me que tenia l'obligació de parlar en espanyol. Jo, però,els vaig respondre que no, que no en tenia l'obligació perquè era al meu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els vaig recordar l'article 14 de la seva Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença. Després s'hi va afegir el guàrdia jurat de l'hotel, que es pensava que m'insultava dient-me'charnego' mitja dotzena de vegades, cosa que em va obligar a respondre-li que les seves paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però nom'escoltava. També s'hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans. Arribats aquí, era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta i, quan van arribar els companys d'Acció Cultural, me'n vaig anar. Va ser una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria passat si jo, en lloc de parlar en català , ho hagués fet en francès o en alemany,per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de 'café au lait' o 'kaffee mit Milch'. Però,acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir -talment com ho faria un negre avergonyit de la seva pigmentació-,els racistes espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un 'negre' insubmís. I tot per un simple cafè amb llet. Vull remarcar, per altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que demostra que m'entenien perfectament i que els guàrdies civils -fins i tot quan els deia que era català, no pas espanyol- es van comportar amb més correcció que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig sortir-ne benparat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la serenitat que em donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el meu país i la meva llengua, però jo em defensava amb tant convenciment que es van desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m'hagués mostrat vacil•lant ointimidat, ells s'haurien envalentit i aquesta seria ara la crònica d'un fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.
Víctor Alexandre
---Un cafè amb llet, si us plau.
---¿Cómo?
---Un cafè amb llet.
---Será un café con leche posant émfasi en les paraules 'con leche'.
---'Es el que he dit: un cafè amb llet.
---A mi me habla en español.
---És una ordre?
---A mi me habla en español.
---No, jo parlo en català .
---No le entiendo y no tengo porque hablar catalan.
---Aleshores, si no m'entén, com és que respon tot el que dic?
---Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.
Quan l'interlocutor diu aquesta frase que és el recurs de la impotència-És el moment de somriure i marxar, perquè ja hem guanyat. Tot espanyolista la té sempre al cap, però la reserva fins que se sent contra les cordes.Jo no vaig marxar perquè, tot i que la meva interlocutora no va deixar dedesqualificar-me, em va acabar servint el cafè amb llet. El problema ésque en el bar -que no és només per als clients de l'hotel- hi havia mitja dotzena de persones més, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil ,i totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi havia al meu costat dient-me que 'Estamos en España' i que jo tenia l'obligació de parlar en espanyol perquè el català , el basc i el gallec només són oficials 'en sus comunidades'. Vaig respondre-li que érem a Crevillent i que, en parlar en valencià , estava parlant la llengua de Crevillent. Aleshores es va veure obligat a recòrrer als despropòsits: que la llengua de Crevillent és l'espanyol, no pas el valencià , que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de Crevillent és Crevillente.Així és com consta, per cert 'Crevillente', en els sobrets de xampú i gelde bany de l'hotel. Hotel Las Palmeras, es diu.No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu,perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, em deia que 'hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación'. Naturalment, vaig haver de dir-li que l'única persona mancada d'educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, em va dir: 'Váyase usted a la mierda'. Per sort, els insults no em fan ni fred ni calor. Tant els verbals com els escrits. Trobo que són l'expressió de la impotència. Això no vol dir que no estigués nerviós, ésclar que ho estava. El meu tren cap a Barcelona sortia d'Alacant en una hora i mitja i si els guàrdies civils volíen fer-me la guitza era evidentque el perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient-me que tenia l'obligació de parlar en espanyol. Jo, però,els vaig respondre que no, que no en tenia l'obligació perquè era al meu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els vaig recordar l'article 14 de la seva Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença. Després s'hi va afegir el guàrdia jurat de l'hotel, que es pensava que m'insultava dient-me'charnego' mitja dotzena de vegades, cosa que em va obligar a respondre-li que les seves paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però nom'escoltava. També s'hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans. Arribats aquí, era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta i, quan van arribar els companys d'Acció Cultural, me'n vaig anar. Va ser una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria passat si jo, en lloc de parlar en català , ho hagués fet en francès o en alemany,per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de 'café au lait' o 'kaffee mit Milch'. Però,acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir -talment com ho faria un negre avergonyit de la seva pigmentació-,els racistes espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un 'negre' insubmís. I tot per un simple cafè amb llet. Vull remarcar, per altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que demostra que m'entenien perfectament i que els guàrdies civils -fins i tot quan els deia que era català, no pas espanyol- es van comportar amb més correcció que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig sortir-ne benparat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la serenitat que em donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el meu país i la meva llengua, però jo em defensava amb tant convenciment que es van desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m'hagués mostrat vacil•lant ointimidat, ells s'haurien envalentit i aquesta seria ara la crònica d'un fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.
Víctor Alexandre
dimecres, 9 de juliol del 2008
TELECINCO
La cadena de televisió Telecinco s'ha adherit avui al Manifiesto por la lengua común, que el passat 23 de juny va presentar un grup d'intel·lectuals a Madrid.
La cadena comparteix les exigències d'aquest grup d'intel·lectuals, entre els quals hi ha Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen que el parlament espanyol elabori una normativa per fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l'única 'que pot ser-li suposada' als seus ciutadans'.
Telecinco és la primera televisió que s'adhereix a aquest manifest
A més, Telecinco ha dit, a l'informatiu del migdia, que 'posa a disposició del col·lectiu que porta aquesta iniciativa el seu canal de televisió per donar suport a aquest projecte'.
Si ells s'adhereixen al manifest, nosaltres ens adherirem a una vaga que consisteix en no mirar telecinco.Això no és un boicot, sinó una vaga. Junts podrem!
Telecinco mai més!Passa-ho.
La cadena comparteix les exigències d'aquest grup d'intel·lectuals, entre els quals hi ha Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen que el parlament espanyol elabori una normativa per fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l'única 'que pot ser-li suposada' als seus ciutadans'.
Telecinco és la primera televisió que s'adhereix a aquest manifest
A més, Telecinco ha dit, a l'informatiu del migdia, que 'posa a disposició del col·lectiu que porta aquesta iniciativa el seu canal de televisió per donar suport a aquest projecte'.
Si ells s'adhereixen al manifest, nosaltres ens adherirem a una vaga que consisteix en no mirar telecinco.Això no és un boicot, sinó una vaga. Junts podrem!
Telecinco mai més!Passa-ho.
divendres, 13 de juny del 2008
El noi del pijama de ratlles
Ja feia dies que tenia això paradot... no he actualitzat les noves lectures, la última, aquesta. EL NOI DEL PIJAMA DE RATLLES.
Vaig començar llegint-lo sense saber de que anava, i cada pàgina que passava m'agradava més.
Només cal dir que me'l vaig llegir amb poc més d'un dia.
Tot seguit faig un copiar-pegar, de la informació del llibre i de l'autor.
Un llibre molt recomanable per tots!
John Boyne Traducció de Jordi Cussà
EDITORIAL EMPÚRIES
Col·lecció: Narrativa, 296
Pàgines: 206
Any d'edició: 2007
Berlín 1942. La guerra no afecta gaire la vida de Bruno, un noi de nou anys que viu en un barri residencial. Però un bon dia arriba a casa i es troba totes les coses empaquetades: el seu pare, membre de l'elit militar, ha rebut un nou destí i es veu obligat a marxar i instal·lar-se amb tota la família en una àrea rural mig deserta i molt depriment. Bruno s'avorreix i passa els dies obsessionat amb una tanca que s'alça davant la finestra de la seva habitació. Fins que no coneix Schmuel, el noi del pijama de ratlles, que viu a l'altra banda del filferro espinós, Bruno ni tan sol no comprèn que ja no és a Alemanya sinó a Polònia. Tampoc no és conscient del que passa a la vida de Schmuel fins que és massa tard per escapar els horrors que es viuen a l'altre costat de la tanca. L'honestedat narrativa, la congruència dels personatges i la progressió magistral de la trama, doten aquesta novel·la d'una qualitat literària molt humana i d'una força narrativa captivadora.
EDITORIAL EMPÚRIES
Col·lecció: Narrativa, 296
Pàgines: 206
Any d'edició: 2007
Berlín 1942. La guerra no afecta gaire la vida de Bruno, un noi de nou anys que viu en un barri residencial. Però un bon dia arriba a casa i es troba totes les coses empaquetades: el seu pare, membre de l'elit militar, ha rebut un nou destí i es veu obligat a marxar i instal·lar-se amb tota la família en una àrea rural mig deserta i molt depriment. Bruno s'avorreix i passa els dies obsessionat amb una tanca que s'alça davant la finestra de la seva habitació. Fins que no coneix Schmuel, el noi del pijama de ratlles, que viu a l'altra banda del filferro espinós, Bruno ni tan sol no comprèn que ja no és a Alemanya sinó a Polònia. Tampoc no és conscient del que passa a la vida de Schmuel fins que és massa tard per escapar els horrors que es viuen a l'altre costat de la tanca. L'honestedat narrativa, la congruència dels personatges i la progressió magistral de la trama, doten aquesta novel·la d'una qualitat literària molt humana i d'una força narrativa captivadora.
John Boyne va néixer a Dublin el 1971 i es va llicenciar en Literatura Anglesa a la mateixa ciutat. Va fer un curs de creació literària a Norwich i va guanyar el premi Curtis Brown. Va començar a publicar relats i aviat va publicar la primera novela, The Thief of Time (2000). El noi del pijama de ratlles és la quarta novel·la d'aquest autor i la primera que es publica en català. John Boyne viu a Dublin i actualment treballa en la sisena novel·la. Les seves obres s'han publicat en 22 llengües.
diumenge, 2 de març del 2008
El meu bloc premiat!!!!^^
El Bernat, el pixapí, ha elegit el meu nou bloc per donar-li un premi, diu així: “Pel seu compromís social, i perquè cada cop són menys les nostres diferències ideològiques hehehehe”.
Dir-li que m’ha fet molta il·lusió rebre aquest premi ni que només sigui una tonterieta d’internet.
Passo a nombrar les normes dels premis de blocs, que tothom que vulgui pot començar a repartir:
-Cal triar cinc blocs que en siguin mereixedors per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat blocaire, sense tenir en compte l'idioma.
-Cada premi atorgat ha de tenir el nom de l'autor/a i l'enllaç al seu bloc.
-Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat.-Premiat i premiador han de fer saber l'origen d'aquest premi.
-Exhibir aquestes regles.
Sense posar un davant de l’altre, anomenaré els que considero els millors blocs, en principi son 5 però em saltaré les normes.
- Obviament, com no pot faltar, http://lacolladelganxet.blogspot.com/ perquè es un bloc que vaig començar jo amb molta empenta i va tirant endavant!
- A continuació, també, com no pot faltar, el Vernel, http://barbarojavernel.blogspot.com/ pq el seu bloc es interessant, i a més es un amic com els que pocs ni han!
- El bloc del folguera, també es un dels que es mereix un premi, http://folguereta.blogspot.com/ per estar vinculat tant amb la política i creure-hi tant..La sus de Fraga també te un gran bloc http://www.tronxocol.com/ , fa molt temps que m’hi vaig passant i es força entretingut!
Dir-li que m’ha fet molta il·lusió rebre aquest premi ni que només sigui una tonterieta d’internet.
Passo a nombrar les normes dels premis de blocs, que tothom que vulgui pot començar a repartir:
-Cal triar cinc blocs que en siguin mereixedors per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat blocaire, sense tenir en compte l'idioma.
-Cada premi atorgat ha de tenir el nom de l'autor/a i l'enllaç al seu bloc.
-Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat.-Premiat i premiador han de fer saber l'origen d'aquest premi.
-Exhibir aquestes regles.
Sense posar un davant de l’altre, anomenaré els que considero els millors blocs, en principi son 5 però em saltaré les normes.
- Obviament, com no pot faltar, http://lacolladelganxet.blogspot.com/ perquè es un bloc que vaig començar jo amb molta empenta i va tirant endavant!
- A continuació, també, com no pot faltar, el Vernel, http://barbarojavernel.blogspot.com/ pq el seu bloc es interessant, i a més es un amic com els que pocs ni han!
- El bloc del folguera, també es un dels que es mereix un premi, http://folguereta.blogspot.com/ per estar vinculat tant amb la política i creure-hi tant..La sus de Fraga també te un gran bloc http://www.tronxocol.com/ , fa molt temps que m’hi vaig passant i es força entretingut!
dijous, 21 de febrer del 2008
Me gustan los catalanes
Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.
Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.
Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.
Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.
Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey . Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.
Al seny le responde la rauxa , asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».
La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo». Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos. Puso: «Para Manu y Antoine afectuosament».
Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: «Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra».
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco.
Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.”
Ramón Chao
Músico, escritor y periodista, Padre del cantante Manu Chao y Caballero de las Artes y las letras por el gobierno francés.
Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.
Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.
Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.
Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey . Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.
Al seny le responde la rauxa , asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».
La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo». Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos. Puso: «Para Manu y Antoine afectuosament».
Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: «Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra».
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco.
Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.”
Ramón Chao
Músico, escritor y periodista, Padre del cantante Manu Chao y Caballero de las Artes y las letras por el gobierno francés.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
